Jo, que soc alemanya, em sento feliç i agraïda de poder recuperar això que conec d’Alemanya, la tradició del “Hauskonzert”

Quan vaig veure la invitació “El piano a l’hort” per primera vegada, em vaig preguntar si l’amfitriona realment havia trobat una forma de col·locar un piano en un jardí a l’exterior, potser sota una pomera o un perer. Sense adonar-me’n, aquesta idea em va motivar i guiar en la preparació del nostre petit concert i va incrementar la meva curiositat del que em trobaria a Maçanet de la Selva.

En arribar, vaig quedar-me més tranquil·la en veure que altres músics participants també eren nous i van començar a relacionar-se tímidament entre ells. Però també hi havia aquells que es coneixien de tota la vida. L’ambient que es va crear es pot descriure sobretot com informal, també gràcies a la gran habilitat de la nostra amfitriona a fer-nos sentir còmodes. El piano, un meravellós Yamaha de cua amb un so brillant, resulta que no estava a l’hort, sinó a una terrassa coberta i tancada com un espai propi, igualment envoltat d’arbres i de verd i el sol de la tarda il·luminant i escalfant agradablement la nostra “sala de concert”.

I aleshores va començar el rum-rum dels instruments que es treien de les caixes, l’afinació, les petites proves, els músics parlant entre ells arreglant els últims detalls, tot això que augmenta l’expectativa i l’atenció dirigida cap al moment màgic: la culminació del concert.

Després d’unes paraules d’introducció de la Judit, l’amfitriona, sobre el fons històric dels quartets de Mozart, el concert va començar amb un larguetto del quartet KV 493, tocat amb serietat i rigor i transgredint en tot moment l’amor dels quatre músics (la M. Àngels, l’Anna, la Bet i la Judit) per aquesta meravellosa música que estaven produint.

A continuació, el grup Cinc de Nou (l’Emili, la Mercè, en Tomàs, la Mari i en Xavier), una barreja de músics procedents del món de la música clàssica i de la música tradicional i popular, va presentar unes danses fascinants de l’italià renaixentista Giacomo Gastoldi. En aquella època, sembla que els músics eren versàtils i canviaven d’un instrument a veu o a un altre instrument, de manera que els nostres músics d’ahir van presentar els “balleti” adaptant-se a les necessitats instrumentals de les peces, la qual cosa em va sorprendre. Una música preciosa que et traslladava al passat, potser a la cort d’algun príncep de la Renaixença italiana.

L’Albert ens va tocar una havanera de la sarsuela “Don Gil de Alcalá” de Manuel Penella, amb un to suau i sensible, aconseguint evocar la característica “hispanitat” d’aquesta música i enduent-se els seus oients a una escena romàntica de sarsuela.

El meu duo, Cristina i Claudia, vam presentar els primers dos moviments de la sonata de Mozart a 4 mans KV 381, una obra primerenca, assajada amb gran cura i presentada amb molta il·lusió amb un intent d’aconseguir la màxima compenetració, suavitat i una clara interpretació.

L’obra de Francis Poulenc per a piano a 4 mans, moderna, molt divertida i amb molta gràcia, va ser presentada pel duo de la Judit i la Cristina de forma apassionada i arrabassadora i una simbiosi completa entre elles. Només faltava que pugessin a sobre del teclat i que el piano comencés a treure fum i, òbviament, se’ns van emportar a tots del públic amb elles.

Finalment, la Cristina va tocar primer un dels valsos poètics d’Enric Granados i després l’ homenatge que en va fer l’Albert Guinovart, una música preciosa molt seva, que efectivament, com deia la Cristina, evocava la música de Maricel, i amb la qual la Cristina ens va transportar a un espai immaterial propi amb la seva sensibilitat i musicalitat.

Ens vam acomiadar tots amb gran eufòria, alguns van marxar aviat, altres es van quedar i continuar tocant alguna peça més … i jo, que soc alemanya, vaig estar molt, molt feliç i agraïda per haver trobat aquest grup que ofereix la possibilitat de fer petits concerts entre amics i de poder recuperar això que conec d’Alemanya, la tradició del “Hauskonzert”.

Gràcies a la Judit per haver fet possible aquesta trobada!