En Carles és graller i flautista de Badalona i viu a Barcelona.
En Carles va tenir una paràlisi de Bell. Permeteu-me aquí que em posi personal: aquesta història a mi em va tocar, perquè jo també vaig patir aquesta paràlisi. La meitat de la cara es paralitza i se’n perd el control: quan beus, l’aigua et cau per sobre.
En Carles va necessitar molt de temps per a recuperar-se. Es clar, la seva flauta no sonava i el fisioterapeuta li va dir, “no en sé res sobre tocar la flauta, però si vols tocar, tocaràs, només bufa i bufa i bufa i bufa”. I sí, un dia va sonar altra cop la seva flauta. I el vam poder sentir al taller.
Us recomano que escolteu l’entrevista sencera, però si no ho voleu fer, aquí en teniu un resum:
En Carles sempre ha estat molt vinculat als moviment veinals. Als anys 80 amb la conquesta del carrer com a espai de llibertat, al barri de’n Carles van construir uns gegants i es va trobar tocant la gralla que ha sigut la seva companya de viatge durant més de 20 anys. També ha tocat altres instruments de tradició com el flabiol i la tarota. Tot això sense cap mena de formació musical, de forma totalment lúdica i autodidacta.
1981 – Un jove Carles al mig, amb els primers Grallers Grillats del barri de Llefià, a Badalona, aprenents de’n Jordi Fabregas, defensor de la cultura als barris 
1983 – Amb els gegants i els capgrossos del Círculo Artístico de Sant Antoni de Llefià, en una primera edició de la Festa al Carrer de l’associacionisme.
Dels instruments de carrer, que fan molt de soroll i són musicalment limitats, va passar a la flauta travessera atret per la música d’arrel folk, la música cèltica, irlandesa. Un instrument més difícil, amb una tècnica complicada, que anava treient de calaix fins que finalment es va decidir, ja més gran i amb una vida més tranquila, a donar-li espai. Ara ja porta 10 anys amb ella.
2004 – En Carles a la dreta al ball de gralles a l’Hospitalet de Llobregat. Festa del Fabulari, amb els Grallers Grillats 
2017 – Aquí ja amb la flauta, acompanyant al grup de cançó tradicional Gallfer.
Per ell, la flauta és el tub d’escapament per on se’n van totes les neures i les dèries:
Lo que hem gastat en pitos no ho hem gastat en psicòlegs
Des de l’inici, per ell, tocar és una cosa social, de molta gent. Els gegants al carrer, les colles castelleres, els esbarts, els balls de gralles és festa, és muntar-la grossa. I també de molts instruments diferents: a la formació de gralles s’hi van anar incorporant altres instruments, diatònics, sacs de gemecs, flauta travessera, flauta de bec, guitarres…
La música sempre ha sigut una cosa molt social, molt lúdica i molt vinculada a l’amistat:
Fer música amb amics és el més gran que et pot passar a la vida
Clàssic A mateur de Catalunya 
One thought on “Història de festa i superació personal”