Text: Carol Isern

Il·lustracions: Alfred

13 de juny del 2021. Masia La Plana, Canet d’Adri

Fer un assaig incert hauria pogut perfectament ser una idea nascuda en l’àmbit de les incerteses que pateix tot bon amateur en l’exercici de la seva música. Però, en realitat, l’Assaig Incert és una proposta que fa cada any en Joan Mirandes al seu bosc de la masia La Plana, a Canet d’Adri, un indret de conte enmig de la comarca del Gironès.

Estem convocats a les 9 del matí a la masia La Plana. Misteri. No sabem ben bé què trobarem, qui trobarem ni què hi farem allà. La proposta de l’Assaig Incert era molt oberta: a la seva web en Joan diu que és una « invitació a endinsar-se a la natura i intuir noves formes de relació persona-natura i a expressar-les a través de diferents disciplines artístiques ». Davant l’emergència d’un espai propositiu tan obert, nosaltres havíem preparat un petit repertori per mantenir-nos dins la seguretat d’uns marges de referència mínims. També manteniem una mica la idea de poder experimentar alguna cosa que sorgís en el contacte directe amb la terra i la clorofil.la, que als de ciutat ens resulten tan exòtiques. Perquè « L’emoció ha obert espais entre les bardisses buscant vestigis de coneixements ancestrals. I potser, potser hagi trobat la remor del naixement de noves possibilitats », tal com continua explicant-nos a la web.

En Joan és un amfitrió magnífic. Ens rep amb un esmorzar preparat a la cuina de la seva petita masia de pedra. Allà no hi ha res superflu i tot és un luxe. La vegetació, les pedres, l’olor de la llenya, el nesprer carregat de fruits, les taules a l’ombra de les figueres, el te especiat. I el seu somriure als ulls, directe i franc.

Som un grup de gent diversa que, en general, no ens coneixem entre nosaltres. Ningú es dedica professionalment a fer el que ha anat a fer allà: gent viva. 

« L’emoció ha obert espais desafiant espines i insectes, buscant l’impossible. I potser, potser s’hagi viscut per un instant, observant la mirada d’alguna persona. »

Esmorzem i els músics anem, de seguida, a escollir l’espai. Tenim feina perquè a les sis de la tarda haurem de presentar alguna cosa i ho tenim només embastat. La primera passejada pel bosc evidencia clarament la presència de’n Joan: el bosc ens va obrint successius espais nets i endreçats que conviden a reposar i a contemplar. Anem trobant-nos amb petites construccions de branques entre troncs d’arbres, o al marge d’una petita clariana, o delimitant senders per no perdre’s. També pedres i troncs formant escultures discretament col·locades. Cap estridència. De fons se sent la remor d’un rierol. Hi ha frescor i, en general, es podria començar a somiar en quedar-se a viure definitivament allà. 

« L’emoció ha obert espais amb permís del bosc per trobar un lloc a on, per fi, poder descansar. I potser, potser s’hagi pogut reposar dins la flama de la mateixa ànsia. »

Però hi ha feina. Posem en comú algunes idees i comencem a buscar la col.locació. Ens costa sentir-nos: l’absència de parets fa que el so es faci fonedís. Posem a prova una idea de la Laia: els músics ens dispersem entre la vegetació i improvisem en La menor mentre anem apropant-nos al celo, que ens espera en un petit amfiteatre natural, buit encara de públic. Ens agrada. Potser aquest pugui ser un bon inici metafòric per aquest petit concert en què trobar-nos sonorament ha estat tot un desafiament.

No som els únics que tenim feina, però. La resta d’artistes estan treballant també en les seves propostes, dispersos pel bosc, cadascun d’ells aïllat de la resta i concentrat en la tasca. I així transcorre el matí.

A l’hora de dinar les figueres ens aixopluguen del sol i les taules són farcides. Mengem, bevem i compartim aguantant la forta calor. Ara només resta descansar i retocar alguns detalls.

« L’emoció ha obert camins en el bosc perquè l’explosió, l’explosió de l’alegria es condensi i destil·li en respecte i silenci. I potser, potser algú l’hagi escoltat. »

A les 18h passades arriba el públic i iniciem el recorregut pel bosc, visitant les diferents propostes que ofereixen tots els artistes que participen en la jornada. Bols tibetans i vibracions de l’aigua, estructures vegetals en equilibri de forces, racons de meditació, moviment lliure i altres oferiments artístics inspiradors i originals que creen un ambient de comunió entre els assistents. 

« L’emoció ha esculpit el bosc perquè els vents, les pedres, els animals, les fulles, les persones, l’aigua, els insectes, es reuneixin en celebració. I potser, potser haguem viscut per un moment, certa proximitat. »

Finalitzem el passeig amb un mini concert realitzat per la Bet al violoncel, la Laia a l’oboè, el Toti al clarinet i la Carol a la flauta travessera.

Repertori: 

• Ricercare del 12 tono, Andrea Gabrieli
• The Fairy Queen, Chaconne, Henry Purcell
• El cant dels ocells
• La dama d’Aragó
• Greensleves
• Rondeau J.J.Mouret, 
• Carol of the Bells, Mykota Dmytrovich Leontovich

El públic i els artistes estem entregats i hem gaudit els uns dels altres. Ha arribat l’hora de la xocolatada de clausura de jornada. Estem exhaustos i contents. Ha estat un dia carregat d’estímuls i d’intercanvis, dedicat a l’exploració i al compromís. Som un grup molt divers i en aquests moments sentim que hem compartit alguna cosa molt íntima i singular. Alguna cosa molt valuosa s’ha posat en joc gràcies a la generositat del nostre amfitrió, i tots ho sabem: les mirades brillen amb la complicitat d’allò implícitament compartit i gaudit. 

En acomiadar-nos, en Joan em pregunta si tornaria a participar en una propera convocatòria. 

« L’emoció m’ha fet obrir espais al bosc, per a vosaltres. I certament espero que us hagueu sentit acollits » 

Impossible no sentir-s’hi acollit. Impossible no tornar-hi. 

Impossible, també, no recomanar-ho: fareu bé si googlejeu en Joan Mirandes per conèixer les valuoses propostes artístiques realitzades en els seus Assaigs Incerts.