Durant el Curs de Música de Cambra per a Amateurs d’aquest any vam tenir aquesta conversa a tres, amb els músics d’un dels grups participants. Tots tres tenen la música al cap des de petits, però no és fins fa poc que realment s’hi han posat, i amb moltes ganes i passió!

La Mireia

Toca el violoncel a l’Escola de Músics del Raval de Barcelona.

El cello el vaig comprar just acabat el confinament i fa dos anys que el toco. Jo havia fet dos cursos de petita al conservatori però no recordava res. No havia fet ni canvis de posició, no recordava les notes, ni com llegir una partitura. Feia molts anys que deia “tornaré a agafar el cello”, però comprar un cello era una inversió.
Al final vaig entrar en crisi existencial, vaig comprar el cello per internet, el vaig anar a buscar que encara no podies agafar el metro i vaig anar caminant fins a l’Audenis i vaig tornar de l’Audenis i el vaig pagar a terminis: l’he acabat de pagar ara. Durant dos anys he estat pagant el cello i ara ja és meu!

Costa trobar gent, no com a altres paisos europeus. Comences i et preguntes, “quin espai trobaré?”. El curs de música de cambra per amateurs, és un espai per fer classe però també per conèixer gent que té les mateixes inquietuds que tu.
A vegades et sents que no encaixes. Et diuen “i toques el cello?”, “i què fas?”, “i que fas amb el cello amunt i avall?”. En canvi aquí al curs, per exemple, a l’hora de dinar estàvem parlant de coses que ens interessaven a tots, com “m’he comprat un clavicèmbal”, aquestes fricades que parles amb altre gent i que no entenen. Aquí et sents comprès.

I la veritat és que la música és terapèutica. Quan ho fas et dius, “com ho no he fet abans, això?“. És una meravella: Tocar, anar a escoltar música, conèixer gent que li agrada la música, poder parlar de música. Jo estic feliç com un anís.

La Nathalie

Toca el violí a l’ODAA (Orquestra d’Adults Amateur) de l’escola de música de Gracia (Barcelona)

Vaig començar fa dos anys i mig. Havia començat abans, però no podia combinar-ho tot i ara que tinc els meus fills que són més grans, ja puc tenir una pràctica més regular.

Des de petita, des de sempre m’atreia. A la meva família hi ha uns quants músics professionals, així que la música ha estat sempre present.

En Jaime

Toca el violí al Bruch Obert, a les classes de música de cambra de l’Eduard Comalada

Tinc la sort de tocar i aprendre amb ell, en grup. Meravellosa persona, músic i mestre.

Jo vaig començar amb la música quan tenia dotze anys, al conservatori. Jo volia tocar el violí, però el professor em va dir “no, no, el violí no, perquè és molt difícil”. Hem vaig haver de “fastidiar”. Vaig estudiar piano i solfeig, però amb els estudis no ho podia compaginar, i ho vaig deixar.

Després ja quan tenia trenta-tres anys vaig comprar un violí, així de sobte, “doncs ara jo toco el violí, ala!” i vaig començar a estudiar. Un any, ho vaig deixar, després vaig fer classes dos anys, ho vaig deixar durant 10 anys… De tant en tant tocava però no de una manera formal i estudiant.

I finalment, quan vaig començar amb l’Eduard, em va canviar tot, perquè ja tinc un propòsit. Tinc la il·lusió d’anar allí i tocar amb gent i a mi això és el que em mou per gaudir la música. Perquè tu pots tocar sol, però quan toques acompanyat amb més gent, quan comparteixes la música, és una experiència única i fantàstica.

Continuo així, intentant millorar i sobretot gaudint, sense reptes de “saber”. A mi no m’importa tant el concert, no és que no m’agradi l’aplaudiment o el públic, però no és tan important. Lo important per a mi és la música i la gent amb la que toques. Pot ser que toquis bé o malament i que a la gent li agradi o no, pero per mi és jo i la gent, la gent que fa música.

Sobre l’autoexigència i la frustració

Nathalie – Moltes vegades em frustra perquè no em surt com voldria i penso “ho aconseguiré algun dia?” i continuo intentant-ho, i gaudint i aprenent. Quan escolto gent tocant tan bé, em dic “m’agradaria… fer alguna cosa de més qualitat” però intento no posar molta ambició sinó passar-m’ho bé, aprendre i gaudir i ja està.

Mireia – Jo soc hiperexigent a la meva vida en tots els aspectes, pero la música m’està ajudant a treballar-me això i dir-me “mira Mireia, això no ho tocaràs“. A l’orquestra, la del costat, fa 10 anys que toca i jo la sento i dic “oh mare meva!”

Jaime – Sí, pero pots arribar a un nivell, que no sigui Paganini, però on tu et sentis bé. Aquest és el meu objectiu. No ser un gran violinista, pero tenir un nivell mínim per gaudir, sobretot amb la gent.