El dia de l’entrevista a Ràdio Canet vaig decidir preparar-me-la.
Em vaig posar a l’escriptori, i vaig fer quadres i resums, declaracions d’intencions, coses que volia dir…
Parlaríem del nostre projecte de mapa de músics i espais per fer música amateur.
Finalment em vaig preguntar perquè ho feia jo això de “perdre” temps i energia en pensar, organitzar, reunir-me, discutir, parlar amb diferents persones, buscar espais, treballar en la web, engrescar els amics músics… Tot això per a què? En llenguatge d’empresa, allò de la “visió”.
I vaig escriure alguna cosa similar a: Perquè voldria que tot Catalunya estés ple de músics amateurs, que toquen, que es troben, que fan duos, trios, quartets, quintets, schubertíades, barroc-a-vistes, que s’ho passen bé i no tenen por de tocar.
Llavors em vaig relaxar, vaig ballar una mica, i va ser llavors, amb tota la llibertat, que em vaig adonar que els quadres i resums, la visió o la missió o els valors eren muntatges i ficcions.

L’autèntic desig que realment em mou és que jo vull que tothom senti aquesta màgia que jo sento quan toco amb altra gent, quan toco per a un públic:

“Tocar, per mi, és tocar l’ànima de les persones i és deixar de ser jo mateixa, per convertir-me en la música i esculpir emocions i sensacions.”

Llavors em van trucar i vaig fer l’entrevista, tancada a l’habitació.

I quan vaig obrir la porta per sortir, em vaig trobar la meva família que m’esperaven per aplaudir-me. Havien escoltat tota l’entrevista; la meva família! que no els hi agrada que toqui a casa, que diuen que faig molt de soroll…